No cambien el clima, cambien el sistema.

Quan els Presidents Evo Morales i Hugo Chávez defensen un acord de reducció de les emissions contaminants no parlen per interessos propis de rendibilitat econòmica. La República Bolivariana de Veneçuela i Bolívia són exportadors d'hidrocarburs. Els dos líders parlen per la subsistència de l'espècie humana en el planeta. La voràgine productiva sense fi del capitalisme depreda els recursos naturals de forma irreversible. Altera el clima posant-nos en l'abisme d'un cataclisme mediambiental.

El lideratge mundial d'aquests dos homes ha quedat palès a Dinamarca. Representaven no només als seus països, no només als països de la ALBA, ens representaven i ens defenien a totes i a tots, als nostres fills i a les nostres filles. La posició de tothom a Copenhagen serà motiu de reflexió i estudi a partir d'ara. És trista la posició timorata d'alguns. Copenhagen hauria de suposar l'alineament de les forces de progrés arreu del món amb la via de transformacions socials i polítiques de la ALBA.

Intervenció del Comandante Hugo Chávez en la cimera del canvi climàtic.

Comandantes Chávez i Evo, un milió de gràcies per la vostra valentia.

BVSB

El govern de les Tecnologies de la Informació TI.

Ver en castellano en Kaosenlared. L'esquerra alternativa europea no té una proposta global per a l'estructuració i sobretot la definició d'objectius que en aquest àmbit soci productiu hauria de plantejar. L'establishment impregna ideològicament l'ambient tecnològic amb consignes pomposes i publicita paradigmes globalitzadors com la societat del coneixement o la societat de la informació. L'esquerra, a remolc d'aquest discurs sistèmic, matisa o com a molt objecta lleument certs aspectes controvertits. Hi ha però una absència de base programàtica progressista per a la tecnificació productiva fonamentada actualment en el tractament intensiu de la informació. No hi ha un full de ruta en el qual es plasmi de manera sòlida una plataforma de referència, una governança dels sistemes tecnològics des d'una perspectiva socialitzadora.

La societat del coneixement formulada pels generadors d'opinió a l'occident nord atlàntic, es basa en la desigualtat per poder accedir a aquest coneixement i sobretot en la inequitat del repartiment dels beneficis i plusvàlues generades. El discurs mediàtic intenta i aconsegueix en gran mesura, convèncer del contrari a l'opinió pública, "la societat del coneixement, tot un univers d'oportunitats al teu abast!".

Quin itinerari hauria de recórrer un projecte contraposat al neoliberal en aquesta matèria? En un marc global, l'esquerra hauria de plantejar de manera taxativa els següents punts: (escrit sencer al Cerdanyolacrida).

Roger Pérez
BVSB

Uruguai, Bolívia i Hondures: dues eleccions democràtiques i una botació.

Va guanyar el candidat de l'esquerra unitària uruguaiana del Frente Amplio. L'excombatent contra les dictadures militars Pepe Mujica ha assolit la Presidència de la República Oriental del Uruguay. Lluitador incansable, tancat i torturat a les pressons feixistes del seu país on els botxins criolls practicaven tècniques repressores apreses en la Escuela de las Américas, centre sinistre dels USA que va formar als massacradors dels pobles llatinoamericans en les anteriors dècades. José Mujica té unes fortes conviccions esquerranes i esperem que les conjuntures polítiques i l'empenta del poble porti a un avenç social significatiu a aquest país germà.

Guanyarà sens dubte Evo Morales aquest proper diumenge a Bolívia. El procés de transformació social i polític del país andí, la Revolució cultural que diu el President Evo, tot just va començar fa tres anys. Es troba en ple desenvolupament de la Nova Constitució Política que durà certament a Bolívia a una societat justa i igualitària.

Els moviments socials desprès d'anys de lluites ferotges i sagnants contra el neoliberalisme salvatge imposat en aquest hemisferi arribaren a la conclusió que només des del poder polític podien aplicar el seu projecte d'alliberament social i nacional. La resistència secular que duien a terme els pobles originaris contra la metròpoli espanyola, contra el poder oligàrquic crioll i contra el neocolonialisme de les multinacionals havia de ser superat amb un salt quantitatiu i especialment qualitatiu, un canvi d'enfocament i d'estratègia. Calia però una acció unitària, de la qual se'n van dotar. Calia un lideratge sòlid basat en l'honestedat i el compromís amb el seu poble, i el van personificar en la figura del President Evo Morales. Calia un instrument polític amb el qual assaltar el poder democràticament, i se'n van articular en l'estructura del MAS IPSP Movimiento al Socialismo. Calia deixar així mateix clar que era precisament això, una eina per prendre el poder polític que legítimament correspon a les majories socials, i per això van fer èmfasi en dir-se Instrumento Político para la Soberania de los Pueblos. La retroalimentació entre poder polític i moviments socials és una de les característiques principals del projecte revolucionari d'aquesta República germana en el cor de Sudamèrica. Un molt bon exemple que la miopia eurocèntrica d'aquestes contrades impedeix veure. Guanyarà Evo, guanyarà el MAS-IPSP sens dubte ja que és el poble, són les classes populars mobilitzades.

Però també va guanyar aquest passat diumenge la Resistència hondurenya. La botació imposada per la bota militar feixista dirigida des del macabre Pentàgon ha escenificat un simulacre amb urnes, cartellets, cançonetes i soflames. Falsejant resultats i participació impunement, la dictadura de Micheletti amb el reconeixement dels USA, pretén blanquejar el cop d'estat feixista. La majoria de països de Llatinoamèrica amb governs no sotmesos al dictat ianqui, han rebutjat la burla. El poble majoritàriament no ha volgut ser partícip de la farsa tot i ser amenaçada molta gent de perdre el seu lloc de treball i altres argúcies dels colpistes. La lluita a Hondures tot just comença ara per recuperar el fil constitucional i democràtic arrabassat el 29 de juny amb el cop contra el President Manuel Zelaya i el seu legítim govern.

Sebas
BVSB

Chile. Por qué votaré Marco Enríquez en las próximas elecciones.

Leer también en Kaosenlared. Ya lo se, hace 22 años que no vivo en Chile y no conozco a Marco Enriquez Ominami. Sin embargo soy chileno y siempre he seguido con más o menos “conocimiento” la política chilena, viajo con relativa frecuencia y mantengo relaciones con mi familia y amigos que viven tanto en el país como fuera de él, y todos “conocen” Chile. Digo que no conozco a Marco pero el problema es que si conozco a Frei, y algo también a Arrate, y por descontado a los compañeros del PC en Chile.

El compañero Arrate fue sistemáticamente en los últimos 20 años Ministro de Educación, del Trabajo y Previsión Social y Ministro Secretario General de Gobierno. Nunca se retiró antes de tiempo por diferencias entre lo que planteaba y lo que debió hacer. Los Ministros de la Concertación, incluso de los que se podría pensar o hacer pasar por más izquierdistas (algunos del PS), no lo han sido y han participado como uno más en el “reparto” de Chile.

Como en España, dónde se han instruido en Transiciones, la política está asociada a corrupción, enriquecimiento, aprovechamiento, y todo tipo de irregularidades para beneficio personal, familiar y de amigos. Las últimas noticias de Catalunya, Madrid, Valencia y en general del Estado español nos muestran esta cara corrupta y nefasta de la política y del sistema de partidos políticos que nacen de constituciones espurias y antidemocráticas, sin sometimiento al control del pueblo. Leer escrito completo en Kaosenlared.

Raúl Guerra A. Ex militante del PC de Chile.

BVSB